Carrer Bellpuig, o l'egoisme dels conductors

Que tenen en comú aquests imatges......................?

Diverses coses - primer, tots es van fer a un sol carrer de Tàrrega.......

...i el mateix día........

... i  tots mostren que n'ha molta gent que els importa ben poc els seus co-ciutadans....

.... encara que van en cadira de rodes, porten un cotxet de nens, un carro de compra, o simplement tenen dificultats per pujar o baixar esglaons.....

Clar, s'ha de deixar el cotxe en algun lloc o altre.......

 ... i també és que ha ha moltes d'aquestes rampes.....

 Però aquests són al Carrer Bellpuig ...

 Just endavant d'una illa de cases buida que es fa servir com a aparcament....

Qualsevol cosa per no haver de caminar 25 metres!

Hi ha un problema d'estacionament a tot el món?

Us penja una traducció de l'article de la BBC que esmenta Jaume Ramon en la seva pàgina de Facebook per els que no domineu l'anglès. Gràcies Jaume.

Hi ha un problema d'estacionament a tot el món?

Per Chris Summers

BBC World

Una revolució és necessària en la nostra actitud cap a l'aparcament, segons l'autor d'un nou llibre. Afirma estem a la deriva en un "mar d'asfalt" i fa una crida als arquitectes a dissenyar aparcaments que són més agradables estèticament i tenen un menor impacte ambiental.

S'estima que hi ha 600 milions d'automòbils en el món, una xifra que està creixent ràpidament, especialment a la Xina i altres "mercats emergents".

Tots ells necessiten estacionar-se en algun lloc.

Als EUA, els aparcaments en superfície ocupen una extensió més o menys de la mida de Puerto Rico (8.959 quilòmetres quadrats), segons càlculs conservadors en un nou llibre per Eren Ben-Joseph, professor d'arquitectura del paisatge i la planificació a Massachusetts Institute of Technology (MIT). Pensa que la xifra real podria ser de fins a 12.170 quilòmetres quadrats, gairebé exactament l’extensió de Lleida.

La terra és abundant en els EUA - a excepció d'algunes ciutats - i per tant els estacionaments ocupen enormes quantitats d'espai.

Els centres comercials, cinemes, estadis, fàbriques i complexos d'oficines estan envoltades de praderies d’asfalt.

Molts d'ells han estat deliberadament dissenyat per al dia de més compres de l'any, el dia després d'Acció de Gràcies, el que significa que sovint són mig buit.

A Europa, Japó i en ciutats nord-americanes com Nova York i Boston, on la terra es troba en un parc d'alta qualitat, de diversos pisos són l'opció preferida.

En el seu llibre, el professor Ben-Joseph sosté que els aparcaments haurien de ser més "responsables ambientalment " i "agradables estèticament ".

Llavors, què es pot fer per millorar-los?

Millor disseny

Pocs de diverses plantes d'aparcaments són els béns culturals, però aquests 10 exemples d'arquitectura modernista mostren que hi ha ocasions en les que els arquitectes es superen i crear punts de referència d'una ciutat pot estar orgullós.

Eric Kuhne, que va dissenyar l'aparcament del guardonat al centre comercial Bluewater, als afores de Londres, va dir que no hi havia excusa per a estacionaments grisos, que va descriure com "insidiósos".

"En Bluewater ha dos arbres per cada tres cotxes i triem els arbres que donen una flor d'un blanc enlluernador a la primavera i les fulles iridiscents a la tardor. Els aparcaments convertit en un mar de color", va dir Kuhne, nascut als EUA, però qui ara viu a Londres.

Sr. Kuhne, diu: "Massa sovint, el disseny de l'estacionament és superficial i ignominiosa quan es podria restaurar la magnificència de les nostres grans ciutats".

Diu que ha de ser dissenyat de manera que "honren la rutina heroica" de conduir, treballar i anar de compres.

Utilitzant la nova tecnologia

En el seu llibre, el professor Ben-Joseph diu que quan es va inventar l'automòbil primer en general s’aparcaven per la vorera com els cavalls i els carros que finalment van substituir.

Aparcaments als EUA

Es creu que el primer aparcament del món es va construir el 1917 a Los Angeles un jove immigrant italià, Andrew Pansini.

L'any següent, el La Salle Hotel a Chicago va construir per primera vegada un garatge d'estacionament en diversos nivells.

A través dels anys hi ha hagut una sèrie d'esdeveniments - els aparcaments subterranis, màquines de pagament i més recentment, l'adveniment de pagar pel telèfon mòbil.

El primer aparcment de cotxes automatitzats es va desenvolupar als EUA en esl anys 20 del segle passat.

No obstant això, els aparcaments d'automòbils robòtics realment va enlairar al Japó en la dècada de 1970, sobretot a Tòquio, que pateix una marcada escassetat d’espai i és necessari maximitzar el nombre de vehicles que poden ser emmagatzemats en un moment donat.

Al Cube, una oficina i projecte d'apartaments a Birmingham, inaugurat el 2010 hi ha instal·lat un sistema d'aparcament automàtic que permet que els cotxes "s'estacioni".

El sistema de la robòtica és car - al voltant de 2 milions de lliures - però permet amuntegar més vehicles.

Les noves tecnologies també s'està utilitzant per resoldre el problema de la recerca d'una plaça d'aparcament.

Una companyia britànica, Deteq, ha inventat un sistema de sensors intel·ligents, que poden ser instal·lats als aparcaments per a que els operadors puguin saber quants espais tenen i quines hores del dia són les de més demanda.

El gerent de Deteq, basat en Brighton, Adrian Bone, ha dit: "També hem desenvolupat una aplicació que permeti al conductor saber on són els espais d'aparcament més propers."

Reduir l'impacte mediambiental

S'ha sabut durant anys que l'asfalt absorbint els raigs del sol contribueix a la "illa de calor urbà", fenomen que fa les ciutats més calentes que les zones rurals circumdants. Ara s'estan fent esforços per aprofitar aquesta energia.

Un d'aquests projectes és a Temple, Arizona. En el denominat projecte Lot 59, s’ha cobert un estacionament de cinc acres a l'estadi Sun Devils de futbol americà a la Universitat Estatal d'Arizona, amb panells solars gegants, que poden produir 2,2 megawatts d'electricitat l'any - suficient per alimentar 550 llars.

Bob Boscamp, un dels fundadors de la companyia darrere del Power Parasol, ha dit que el disseny permet que el 23% de la llum passa, creant un efecte "esquitxat" de llum per als automobilistes.

Una altra companyia d'Arizona és pionera en l'ús de "recobriments de color de nano-enginyeria " en els aparcaments d'asfalt.

Sheri Roese, fundador i CEO de Emerald Cities Cool Pavement, diu: "Qui va decidir que tots els camins i estacionaments han de ser de color negre?"

"Va ser una conseqüència no desitjada de l'avanç de la indústria del transport des del 1800, menys una comprensió de com el color afecta el medi ambient.

"Ara sabem que l'asfalt negre i calent està contribuint a la calor urbana".

El nou recobriment s’ha aplicat a l’aparcament d’una escola a Phoenix.

Mentrestant, els científics del Laboratori Nacional Lawrence Berkeley a Califòrnia estan treballant en el desenvolupament d'asfalt de reflexió, que si s'utilitza en els estacionaments podria reduir significativament la quantitat de calor que és absorbit.

Un altre nou projecte, com es va informar recentment al Boston Business Journal, és un pla per crear energia mitjançant l'escalfament d'aigua a tuberies per sota l'asfalt dels aparcaments.

Mike Hulen, el fundador de Novotech, la companyia de Massachusetts darrere de l’idea, ho ha provat en un lloc a Arizona i va dir a la BBC: "L'asfalt és un cos negre perfecte i la idea és atrapar la calor en ell i eliminar-lo. "

Ell té un nombre de patents pendents en el camp i està buscant finançament pel projecte.

Refrescos i salut

No és noticia que els científics adverteixen que beure grans quantitats de refrescos pot ser dolent per a la salut, però ho pòt ser quan citen alguns pacients hospitalitzats amb problemes musculars.

Escrivint en la revista International Journal of Clinical Practice assenyalen diversos casos de persones qui han patit símptomes inexplicables que es van resoldre després de deixar de beure diversos litres de cola al dia. Els metges van descobrir que el refrescs tipus Coca cola redueixen els nivells de potassi en la sang.

Dos dels afectats eren dones embarassades. Una, de 21 anys, va ser ingressada amb fatiga, pèrdua de gana i vòmits persistents. Les anàlisis de sang van mostrar que tenia hipocalemia, el nom per un baix nivell de potassi, mentre que un electrocardiograma va revelar que tenia un bloqueig cardíac. Bevia regularment fins a tres litres de cola al dia. L’altra també tenia nivells baixos de potassi i es va queixar de debilitat muscular. Ella havia estat bevent fins a set litres de cola al dia durant els últims 10 mesos. Totes les persones afectades es van recuperar completament al reduir el consum de refrescos i prendre suplements de potassi.

Però le cas més extrem és el de la Natasha Harris. Aquesta nova-zelandessa de 30 va morir d’un atac de cor a casa seva. Un patòleg que va testificar a la investigació de la seva mort, assenyalava que Harris patia hipocalemia. Ho va atribuir a un excés de consum de Coca-Cola i una nutrició en general pobre.

El company de la dona morta va dir que "Mai vaig considerar que faria mal a una persona. És un refresc ... No vaig pensar que una beguda així et podria matar".

Si contem que un litre de Coca Cola conté uns 100 grams de sucre, la Natasha consumia a prop d’un quilo de sucre cada dia!

En un comunicat, Coca-Cola va dir: "Estem d'acord amb la informació de l'oficina del forense que la ingestió summament excessiu de qualsevol producte alimentari, incloent l'aigua, en un curt període de temps, amb un consum inadequat de nutrients essencials, pot ser dramàticament simptomàtic."

Mentres aquests casos són molt dramatics, convé recordar que el consum de d’aquestes begudes no deixa de créixer arreu. 8 litres al dia és molta Coca Cola però el seu consum annual per persona a l’estat espanyol es calculava en uns 303 litres! Si la mitjana és de gairebé un litre per persona i dia, hem de suposar que les quantitats relacionades amb els esdeveniments “dramàticament simptomàtics” són a l’abast de un numero relativament alt de consumidors ja que també hi ha molta gent que no les prova mai.

No vull dir que s’ha de prohibir els refrescos, si no que s’hauria de tenir molta cura d’evitar un consum irresponsible ja que a més a més dels casos dramàtics citats aqui, les begudes sucrades són un dels factors en la epidemia d'obesitat i diabetes que s'esta escampants pel món desenvolpat, amén del problema de reciclatge dels envassos corresponents que suposa.

El Vern - un arbre desconegut

El vern (Alnus glutinosa) (aliso en castellà i alder en anglès) pot arribar a una alçada de 30 metres i pot viure 150 anys.

Als Països Catalans apareix en toponims com Sant Just Desvern o el barri barceloní de la Verneda.

Altres noms populars pels quals se'l coneix són arbre negre, lladern, morera borda i mosquiter. La flor és vermellos i les llavors tenen ales.

Els verns es troben en sòls molt humits generalment en la ribera dels rius on formen les vernedes.

La fusta de vern suporta molt bé estar en l'aigua. Per això s'ha fet servir abastament a Venècia i Amsterdam.

L'escorça conté taní, utilitzat per rebaixar els nivells de colesterol i bullit per fer gargarismes contra les angines i la faringitis.

En la mitologia britànica i nòrdica, el vern és un símbol de la resurecció, probablement per què la fusta passa del blanc al roig quan és tallada, recordant a la sang humana. A Irlanda, la reverència pel vern era tan profunda que tallar-ne un era un delicte criminal.

        

Plantada a la Via Verda - i tallada a Anglesola

Dissabte passat, vam plantar més de 50 arbres i arbustos a la Via Verda - salzes, verns, oms, àlbers, etc. Ara els hem de cuidar per assegurar que el major nombre possible sobrevien.
Potser el més interessant són els verns, ja que poden ser els únics a l'Urgell. Si algú sap d'alguna altra, si us plau contacteu amb nosaltres.

Alhora, podem dir que una gran proporció de les plantes sembrades pels mateixos estudiants del col·legi Àngel Guimerà i el IES Pedrolo estan començant a brotar. Esperem que això és només un començament i que amb voluntat i treball dur, l'Ondara gradualment es convertirà en un corredor verd agradable i accessible a tothom.

Desafortunadament, al mateix temps, hi ha altres arbres que són menys afortunat.

Els àlbers a les fotos semblen haver molestat a algú. Ja no!
Fotos preses a la carretera de Bellpuig a Anglesola.

Qui mata les abelles?

Des de fa anys hi ha una preocupacio per les abelles. En molts llocs del mon, s’ha hagut molts cassos de mort sobtada de colònies d’abelles sense cap explicació clara. I això ens hauria de preocupar perquè sense la seva pol·linització de les plantes i arbres, no tindriem gairebé ni fruites ni verdures i la cadena alimentària quedaria molt malmesa, eliminant la nostra capacitat de produir aliments. I com és que això passa?

Hi ha moltes hipòtesis – malalties, fongs, virus, un àcar, i fins i tot, les radiacions dels telèfons mòbils. Hi ha un altre que ressona des de fa temps- els pesticides. Logicament, si apliquem pesticides a les plantes per matar insects, no ens hauria d’estranyar que moren les abelles  també. Però, no. Les proves fetes fins ara no han mostrat que les dosis de pesticides trobades en l’entorn de les abelles podrien matar-les. I els productors de pesticides sempre es desmarcaven del problema a base d’aquestes proves.

Però ara, s’ha descobert que no cal que els pesticides maten per destruir les colonies. Només cal debilitar-les. La abella és un animal social que treballa en equip pel bé de la societat/colònia. I noves recerques han demonstrat que a dosis petites, una familia de pesticides neurotòxiques, els neonicotinoides, afectan la capacitat de les abelles de navegar fora del rusc i funcionar dins de la colònia. És com si a una població humana hagués una gran epidèmia de Alzheimer’s – amb la majoria de les persones incapaces de cuidar de si mateix, treballar o trobar el camí de casa una vegada fora. Una societat humana no duraria gaires dies així, i les de les abelles tampoc.

Grups de científics al Regne Unit i França han estudiat els efectes dels neonicotinoides, que s'utilitzen en més de 100 paisos en els cultius agrícoles i jardins. Els neonicotinoides investigats en dos articles publicats en la revista Science s'utilitzen en cultius com els cereals, la colza i el gira-sol.

Sovint, s'apliquen a les llavors abans de plantar. Així el plaguicida es troba en cada part de la planta per evitar les plagues d'insectes, com els áfidos. Però també entra en el pol·len i nèctar, que és com pot afectar a les abelles. Un altre conseqüència sembla ser que el número de reines també disminueix. En els experiments del David Goulson a la universitat escocesa de Stirling sobre un dels neonicotinoides anomenat imidacloprida, els ruscos contaminats només tenien unes  dues abelles reines en contra de les 14 de les colònies no afectades, Diu el Dr. Goulson, “L'ús d'aquests plaguicides està tan estesa que la majoria de les colònies d'abelles a les zones de cultius herbacis és probable que estiguin exposats a ells, pel que existeix la possibilitat que juguin un paper important en la supressió de les poblacions d'abelles en una escala bastant sorprenent.”

El grup de recerca francès va investigar l'impacte d'un neonicotinoide diferent, el tiametoxam, sobre la capacitat de les abelles de trobar el camí de tornada a la colònia després de sortir a la recerca d’aliments. Amb etiquetes petites a l’esquena de les abelles, van demostrar que un nombre significativament menor d’insectes van tornar si prèviament havien estat exposats a nivells de tiametoxam que es poden trobar al camp. L’investigador francès Henry Mickael de l'Institut Nacional Francès de Recerca Agrícola (INRA) en Avinyó va dir que, “El que trobem és que en realitat si les colònies estan exposades als pesticides, la població podria disminuir fins a un punt que es posaria en risc de col·lapse a causa d'altres factors d'estrès.”

“Fins avui, la majoria de les proves requereixen que les dosis trobades en la naturalesa no maten les abelles, però els processos d'autorització ignorar les possibles conseqüències per al comportament de les abelles, i esperem que els responsables seran més curosos.”

A nivell de la UE, la Comissió d'Agricultura i Desenvolupament Rural ha sol·licitat a la Comissió Europea que augmenti la investigació i elabori un pla d'acció per a la conservació de les abelles. Però malgrat això i una prohibició de les neonicotinoides a Alemanya, França i Italia, les empreses productores no semblen disposades a admetre que aquests productes són un risc per les abelles i per tant, a la alimentació humana. Al menys, no directament.

El web de Bee Life el 30 de març d’enguany va esmentar que l’empresa Bayer comercialitza un producte contra les termites amb el nom de Premise200SC a base de imidacloprida, i la informació publicada per l'empresa alemanya descriu un process molt semblant als resultats dels estudis publicats a Nature. La empresa explica com el producte actua en aquestes paraules-

“Les termites són susceptibles a malalties o fongs trobats a terra. Una part principal del seu mecanisme de defensa són els seus hàbits de neteja, el que permet a les termites desfer-se de les espores de fongs abans que aquestes germinen i causen malaltia o mort. El Premise 200SC plus Nature interfereix amb aquest procés natural mitjançant la reducció de les defenses naturals.

Què és el Premise 200SC plus Nature?

Baixes dosis de imidacloprida a la zona tractada desorienten a les termites i les fa deixar el seu comportament natural de neteja. La neteja és important per a les termites per protegir-se dels fongs patògens del sòl. Quan les termites deixen de netejar-se, els fongs que ocorren naturalment a terra ataquen i maten les termites. Imidacloprida fa els fongs 10.000 vegades més perilloses per les termites. La naturalesa ajuda a imidacloprida a donar un control inigualable. Aquest control es diu Premise 200SC plus Nature”.

O sigui, explica com el imidacloprida ataca un insecte social, la termita, per via neuronal, debilitant la seva capacitat de autoprotegir-se mitjançant els comportaments socials, però la mateixa indústria nega que aquesta classe de productes afecten un altre classe d’insecte social: les abelles. Per la boca mor el peix!

I que podem fer? En paraules de Mai Berenbaum, director d’entomologia a la Universitat d'Illinois i expert en aquest camp, “No hi ha dubte que els neonicotinoides s'utilitzen sense cura, per no dir més”

“Cinquanta anys d'experiència hauria de haver-nos ensenyat que l’ús excessiu d’una sola classe de compostos és una pràctica intrínsecament insostenible, i que el pre-tractament de les llavors, quan els problemes de plagues poden ni tan sols ser presents, és increiblement imprudent.”

Donat que els jardins i parcs, amb la seva varietat de plantes, poden ser reserves interessants per les abelles, potser un primer pas seria fer cas al Dr. Goulson. Va dir, “Personalment m’agradaria prohibir els insecticides per complet als jardins” i afegeix que “Hi ha poques plagues serioses d'insectes en la jardineria, i si les roses tenen unes quantes pulgons, no és gran cosa.”
A decidir, sense una prohibició és poc probable que es deixa d'utilitzar aquests productes al camp, però tots podem eliminar-los de casa nostra. És en el nostre propi interès.

La ciència - creure o no creure

La ecologia i el medi ambient són temes molt complexos i que requereixen endinsar-se en conceptes científics també de vegades molt complexos. Aquesta complexitat esdevé encara més complicada quan els temes tenen un vessant politico-ideològic o quan la ciència treballa amb models o previsions experimentals. Si afegim una tendència creixent de malfiar dels científics i la seva feina, tenim un còctel explosiu, ja que el coneixement científic ha de servir com a base de la nostra societat tecnològica.

Per que existeix aquesta desconfiança i els moviments anti-científics i quines són les conseqüències? El mes passat, Nina Fedoroff, la presidenta de l’Associació Americana per l’Avançament de la Ciència (AAAS), va confessar al congrés anual de l’associació a Vancouver, que esta “molt espantada” pel moviment anti-científic que s’escampa sense control per Estats Units i en menor grau per la resta del mon occidental.

Va dir que, “Anem relliscant cap a una nova edat fosca i sembla que no podem fer res. Estic profundament deprimida per la dificultat que existeix només per fer una conversa realista sobre temes com el canvi climàtic o els organismes modificats genèticament.”

Referint als debats electorals del partit Republicà on els candidats semblen competir de veure qui és més contundent en rebutjar els coneixements científics, la professora Naomi Oreskes de la universitat de Califòrnia va dir “Nosaltres, que vam créixer als anys seixanta, quan vam enviar homes a la lluna, ara hem de veure mentre cada candidat republicà nega la ciència darrere el canvi climàtic i la evolució. És una situació sorprenent i molt preocupant.”

Cientistes i institucions científics a Estats Units, incloent la agencia per la Protecció del Medi Ambient (EPA), han rebut atacs sistemàtics directes i indirectes per desacreditar les seves investigacions quan van en contra dels interessos dels sectors més conservadors i les industries que els financen en una ona creixent que ha desconcertat molts experts. Els diners per aquests atacs venen de corporacions com Exxon o persones molt riques com els germans Koch i es canalitzen a través de institucions pseudo-científics com el Heartland Institute.

Oreskes diu que la comunitat científica ha tardat en adonar-se que teniu davant seu. “En el passat, es pensava que el problema era educació. Només feia falta un esforç per parlar amb professors, el públic i els líders polítics. Aleshores veurien les qüestions i entendrien la necessitat de actuar-n’hi. No obstant, ara ens adonem que ens afrontem a intents massius de soscavar les dades científiques per part la gent a qui aquestes dades representen una amenaça als seus interessos. Donat el poder d’aquestes persones, serà una feina dura contrarestar les.”

No només afecta a Estats Units. Sr. Bob Ward de l’Institut Grantham de Investigació sobre el Canvi Climàtic, a Londres diu, “En els propers anys, ens haurem de preguntar si les polítiques publiques s’haurien de basar-se en proves robustes i la anàlisi rigorós dels experts o deixar-nos guiar pels “lobbys” que responen a dogmes ideològiques estretes. La resposta pot semblar òbvia però al Regne Unit hi ha esforços de promoure ideologia sobre les presses de decisions basades en la evidencia contrastada sobretot en el tema del clima.”

Queda palès que els científics se senten assetjats i que hi ha un creixent anti-ciència en molts aspectes. No és res nou. L’exemple clàssic és de Galileo i la seva lluita contra la dogma catòlica en el tema del heliocentrisme. També podem dir que hi ha anti-ciència de dretes i esquerres. 

A més a més de la tendència actual a Estats Units on una dinàmica dretana amenaça la “llibertat” del científic, hi ha l’exemple de l’Alemanya de Hitler amb l’orgull racial com a element primordial en contra de la degenerada “ciència jueva” (i art). Aquesta ant-ciència conservador o de dretes també qüestiona la imparcialitat del científic sobretot quan qüestiona les creences establertes i com a tal s’enllaça amb la anti-ciència religiosa que veu noves idees i plantejaments com a reptes pel discurs establert, lo tradicional el espiritual i com una força materialista i racionalista que desviarà els fidels del bon camí marcat pels textos sagrats. Això es veu en els discursos integristes radicals islàmics, cristians, hindús i jueus. 

Una tendència semblant es troba entre els moviments i sectes “New Age” i espiritualistes; una tendència al rebuig del discurs racional de la ciència i la recerca d’alguna resposta als reptes de la vida moderna. A l’esquerra trobem una anti-ciència que es demostra en la manera que tenen alguns de sobreestimar els riscos derivats de la energia nuclear i subestimar aspectes més nocius d’altres tecnologies. Com valorarem el risc d’un potencial catàstrofe nuclear contra la catàstrofe actual i diari de les emissions de CO2, o de mercuri de les centrals tèrmiques?

Segons el professor Roger Balian, ex-director de Societat de Física de França, la anti-ciència creix entre les persones que volen respostes inequívoques a tot, el “sí” o el “no”, cosa gairebé impossible en el mon tant complex on vivim. I aquesta mateixa complexitat obra en contra de la mateixa ciència ja que amaga les beneficies derivades de la investigació i fins i tot en la medicina. També atribueix un paper en aquesta tendència al creixement de “disciplines” com astrologia, numerologia i una nostàlgia per una vida simple i “natural”.

Això es reflecteix en el moviment ecologista que en bastants països s’ha convertit en una força política, positiva quan exigeix que les industries i govern actuen amb cura i quan treballa per augmentar la sensibilitat ambiental entre la població, però negativa quan escampa mites o temors sense fonament.

El professor Balian identifica aquestes tendències de hostilitat i manca de confiança amb varies factors.

• Que la barrera entre el públic i els científics creix amb l’augment de la abstracció en la ciència.
• Que la formació científica dels docents i periodistes no és adequat quan no absent.
• Una reacció en contra el positivisme.
• Una necessitat per una fe encara sovint que la ciència no pot donar veritats absoluts.
• El món tecnològic virtual crea confusió entre lo real i lo virtual.
• Que es culpen els científics del mal us o aplicació perjudicial dels invents.
• Que la percepció de perill creix quan les “amenaces” són invisibles (virus, nano-tecnologia,..)
• Que s’exigeix un risc cero de les tecnologies quan s’accepta un risc relatiu en altres activitats (conduir, fumar,..)

Tot plegat, malgrat les seves imperfeccions i, de vegades, actuacions interessades, els científics són cabdal per entendre aquest mon i les solucions dels problemes han de passar per les mans dels científics.