dilluns, 19 de març de 2012

La ciència - creure o no creure

La ecologia i el medi ambient són temes molt complexos i que requereixen endinsar-se en conceptes científics també de vegades molt complexos. Aquesta complexitat esdevé encara més complicada quan els temes tenen un vessant politico-ideològic o quan la ciència treballa amb models o previsions experimentals. Si afegim una tendència creixent de malfiar dels científics i la seva feina, tenim un còctel explosiu, ja que el coneixement científic ha de servir com a base de la nostra societat tecnològica.
Per que existeix aquesta desconfiança i els moviments anti-científics i quines són les conseqüències? El mes passat, Nina Fedoroff, la presidenta de l’Associació Americana per l’Avançament de la Ciència (AAAS), va confessar al congrés anual de l’associació a Vancouver, que esta “molt espantada” pel moviment anti-científic que s’escampa sense control per Estats Units i en menor grau per la resta del mon occidental.
Va dir que, “Anem relliscant cap a una nova edat fosca i sembla que no podem fer res. Estic profundament deprimida per la dificultat que existeix només per fer una conversa realista sobre temes com el canvi climàtic o els organismes modificats genèticament.”
Referint als debats electorals del partit Republicà on els candidats semblen competir de veure qui és més contundent en rebutjar els coneixements científics, la professora Naomi Oreskes de la universitat de Califòrnia va dir “Nosaltres, que vam créixer als anys seixanta, quan vam enviar homes a la lluna, ara hem de veure mentre cada candidat republicà nega la ciència darrere el canvi climàtic i la evolució. És una situació sorprenent i molt preocupant.”
Cientistes i institucions científics a Estats Units, incloent la agencia per la Protecció del Medi Ambient (EPA), han rebut atacs sistemàtics directes i indirectes per desacreditar les seves investigacions quan van en contra dels interessos dels sectors més conservadors i les industries que els financen en una ona creixent que ha desconcertat molts experts. Els diners per aquests atacs venen de corporacions com Exxon o persones molt riques com els germans Koch i es canalitzen a través de institucions pseudo-científics com el Heartland Institute.

Oreskes diu que la comunitat científica ha tardat en adonar-se que teniu davant seu. “En el passat, es pensava que el problema era educació. Només feia falta un esforç per parlar amb professors, el públic i els líders polítics. Aleshores veurien les qüestions i entendrien la necessitat de actuar-n’hi. No obstant, ara ens adonem que ens afrontem a intents massius de soscavar les dades científiques per part la gent a qui aquestes dades representen una amenaça als seus interessos. Donat el poder d’aquestes persones, serà una feina dura contrarestar les.”
No només afecta a Estats Units. Sr. Bob Ward de l’Institut Grantham de Investigació sobre el Canvi Climàtic, a Londres diu, “En els propers anys, ens haurem de preguntar si les polítiques publiques s’haurien de basar-se en proves robustes i la anàlisi rigorós dels experts o deixar-nos guiar pels “lobbys” que responen a dogmes ideològiques estretes. La resposta pot semblar òbvia però al Regne Unit hi ha esforços de promoure ideologia sobre les presses de decisions basades en la evidencia contrastada sobretot en el tema del clima.”

Queda palès que els científics se senten assetjats i que hi ha un creixent anti-ciència en molts aspectes. No és res nou. L’exemple clàssic és de Galileo i la seva lluita contra la dogma catòlica en el tema del heliocentrisme. També podem dir que hi ha anti-ciència de dretes i esquerres. 
A més a més de la tendència actual a Estats Units on una dinàmica dretana amenaça la “llibertat” del científic, hi ha l’exemple de l’Alemanya de Hitler amb l’orgull racial com a element primordial en contra de la degenerada “ciència jueva” (i art). Aquesta ant-ciència conservador o de dretes també qüestiona la imparcialitat del científic sobretot quan qüestiona les creences establertes i com a tal s’enllaça amb la anti-ciència religiosa que veu noves idees i plantejaments com a reptes pel discurs establert, lo tradicional el espiritual i com una força materialista i racionalista que desviarà els fidels del bon camí marcat pels textos sagrats. Això es veu en els discursos integristes radicals islàmics, cristians, hindús i jueus. 
Una tendència semblant es troba entre els moviments i sectes “New Age” i espiritualistes; una tendència al rebuig del discurs racional de la ciència i la recerca d’alguna resposta als reptes de la vida moderna. A l’esquerra trobem una anti-ciència que es demostra en la manera que tenen alguns de sobreestimar els riscos derivats de la energia nuclear i subestimar aspectes més nocius d’altres tecnologies. Com valorarem el risc d’un potencial catàstrofe nuclear contra la catàstrofe actual i diari de les emissions de CO2, o de mercuri de les centrals tèrmiques?

Segons el professor Roger Balian, ex-director de Societat de Física de França, la anti-ciència creix entre les persones que volen respostes inequívoques a tot, el “sí” o el “no”, cosa gairebé impossible en el mon tant complex on vivim. I aquesta mateixa complexitat obra en contra de la mateixa ciència ja que amaga les beneficies derivades de la investigació i fins i tot en la medicina. També atribueix un paper en aquesta tendència al creixement de “disciplines” com astrologia, numerologia i una nostàlgia per una vida simple i “natural”.
Això es reflecteix en el moviment ecologista que en bastants països s’ha convertit en una força política, positiva quan exigeix que les industries i govern actuen amb cura i quan treballa per augmentar la sensibilitat ambiental entre la població, però negativa quan escampa mites o temors sense fonament.


El professor Balian identifica aquestes tendències de hostilitat i manca de confiança amb varies factors.
  • Que la barrera entre el públic i els científics creix amb l’augment de la abstracció en la ciència.
  • Que la formació científica dels docents i periodistes no és adequat quan no absent.
  • Una reacció en contra el positivisme.
  • Una necessitat per una fe encara sovint que la ciència no pot donar veritats absoluts.
  • El món tecnològic virtual crea confusió entre lo real i lo virtual.
  • Que es culpen els científics del mal us o aplicació perjudicial dels invents.
  • Que la percepció de perill creix quan les “amenaces” són invisibles (virus, nano-tecnologia,..)
  • Que s’exigeix un risc cero de les tecnologies quan s’accepta un risc relatiu en altres activitats (conduir, fumar,..)
Tot plegat, malgrat les seves imperfeccions i, de vegades, actuacions interessades, els científics són cabdal per entendre aquest mon i les solucions dels problemes han de passar per les mans dels científics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada